Diumenge de Rams

Avui, en la Litúrgia de la paraula llegim la passió del Senyor segons sant Marc i escoltem un testimoni que ens deixa esfereïts: «És veritat, aquest home era fill de Déu» (Mc 15,39). L'evangelista té molta cura en posar aquestes paraules en llavis d'un centurió romà, que atònit, havia assistit a una més entre tantes execucions que li deuria tocar presenciar en funció de la seva estança en un país estranger i sotmès.

No deu ser fàcil preguntar-se què deuria veure en Aquell rostre —amb prou feines humà— com per emetre semblant expressió. D'una manera o altre deuria descobrir un rostre innocent, algú abandonat i potser traïcionat, a mercè d'interessos particulars; o potser algú que era objecte d'una injustícia enmig d'una societat no gaire justa; algú que calla, suporta i fins i tot misteriosament accepta tot el que li està venint al damunt. Potser, fins i tot, podria arribar a sentir-se col·laborant en una injustícia davant de la qual ell no mou ni un dit per impedir-ho, com tants altres que es renten les mans davant els problemes dels altres.

La imatge d'aquell centurió romà és la imatge de la Humanitat que contempla. És ensems la professió de fe d'un pagà. Jesús mor sol, innocent, colpejat, abandonat i confiat alhora, amb un sentit profund de la seva missió, amb les “restes d'amor” que els cops li han deixat en el seu cos.

Abans, però, en la seva entrada a Jerusalem, l'han aclamat com Aquell qui ve en el nom del Senyor (cf. Mc 11,9). La nostra aclamació d'enguany no és d'expectativa, il·lusionada i sense coneixement, com la d'aquells habitants de Jerusalem. La nostra aclamació s'adreça a Aquell que ja ha passat pel tràngol de la donació total i n'ha sortit victoriós. «Cal doncs, que siguem nosaltres els qui ens escampem davant de Crist, i no que espargim túniques o branques sense ànima o brots de plantes, coses totes aquestes que, després de solaçar per poc temps la vista, es marceixen; cal que ens hi escampem després de revestir-nos de la seva gràcia» (Sant Andreu de Creta).